Anàlisi històrica

Tot això que està passant no és nou i parteix d’unes circumstàncies històriques concretes de naturalesa cíclica. Actualment afrontem els efectes de l’enèsima reestructuració capitalista en el camp econòmic, i ja es presagien els subsegüents reajustaments de comandament, que suposaran transformacions estructurals importants en el camp polític.

Quan el capital no pot treure prou rendiment del territori, convoca la crisi per mirar de reconvertir la inversió en plusvàlua, expropiant la riquesa social de la majoria i readaptant funcionalment les estructures de dominació política per aquesta fi. I així, cicle rere cicle. Tot i que la protesta social s’aguditza i constantment s’obren nous espais de mobilització, l’articulació de l’antagonisme resulta insuficient per poder derrotar el règim hegemònic. L’única cosa que podria desballestar l’engranatge és la lluita social, però el mode de producció vigent ha demostrat una gran capacitat de mutació. Si hem après alguna cosa de les dècades anteriors, és que el capitalisme és capaç d’adaptar-se, de cooptar les armes de la crítica i utilitzar-les com una arma de seducció per a la perpetuació del règim econòmic vigent.

Avui, després d’un període desaforat d’especulació immobiliària i financera, l’economia de cada dia torna a estar a l’atur o pendent del turisme. La política presenta signes clars de debilitament, la corrupció generalitzada certifica la putrefacció del règim, regna la desconfiança cap a les institucions de l’Estat i la crisi de legitimitat sembla imparable: el rei abdicà, els partits hegemònics de la segona restauració fan aigües, l’abstenció i la desconfiança es generalitzen, afloren els desequilibris territorials, el pacte social s’esquerda, repunta la protesta social i apareixen nous líders i actors de l’oposició… De veritat que la situació no us és estranyament familiar?

Efectivament, l’anomenat «règim de la Transició» agonitza, igual que en el seu dia agonitzà el dictador. La qüestió rau —com aleshores— en si morirà al llit, de mort natural, o el farem caure abans.

Com bé recordaran les persones que van viure el procés de Transició (1975-1982), l’estratègia del poder en aquell moment es va concretar en la famosa frase de Il Gattopardo: «Cambiarlo todo para que no cambie nada», fomentar l’escenificació d’un consens entre les velles elits franquistes i les noves elits de l’oposició antifranquista, per generar un ambient propici de cara a un intercanvi generacional del comandament que garantís:

a) l’actualització del model d’Estat i l’entrada al format capitalista de tall occidental;
b) la integració en els circuits incipients de la política i l’economia global; i,
c) el més important, la pervivència de l’acumulació en mans de les mateixes elits extractives que ho anaven fent fins al moment.

En retrospectiva, és fàcil caure en judicis de valor, però en aquell moment hi va haver molta gent que es va bolcar amb entusiasme en la generació del nou Estat —que els hi preguntin, si no, als aleshores joves votants comunistes o socialistes—: les eleccions parlamentàries, els pactes de la Moncloa (1977), la victòria d’UCD, el seu procés constituent (Constitució de 1978), l’Estatut, les municipals (1979) i el creixement del PSOE fins a la victòria de 1982. La retòrica del pacte social fou la característica principal del mite de la Transició i s’assentà sobre el silenci i la desmemòria dels vencedors, per tal de perpetuar el règim més enllà de Franco.

La imposició de l’esperit del pacte majoritari marginà als qui no el subscrigueren; va esclafar, per exemple, la resistència del moviment obrer a partir de, bàsicament, dues grans estratègies: la repressió i la recuperació/integració.

La primera es traduí en presó, afusellaments, atacs impunes de la ultradreta i guerra bruta en el pitjor dels casos, i en d’altres en un silenciament-apatia-alienació cristal·litzat en la reclusió en l’àmbit privat. La segona operà mitjançant una triple reconversió: la terciarització de l’economia (de treballadors a consumidors), la propietarització en massa (la conversió de proletaris en propietaris) i, finalment, l’enquadrament dels quadres del moviment sindical i veïnal dins els partits polítics acceptats i els sindicats majoritaris —disciplina i control— i d’allà, a les institucions.

La irresistible capacitat de seducció del capitalisme va fer la resta, el sistema posat a treballar podia generar algunes escorrialles per subvencionar un paupèrrim Estat del benestar, la millora d’alguns barris i subvencions copioses per als sindicats i associacions obedients. Com encertadament van dir els membres del col·lectiu Etcètera en un text ja mític, finalment, la Transició fou en realitat una transacció entre els aparells de l’oposició antifranquista i els franquistes d’última hora, per certificar la continuïtat del domini de les classes directores. Un procés que es va traduir, en primera instància, en una descapitalització política dels moviments socials, ja que molts dels seus membres entraren a les noves administracions.

Aquells foren temps de molts canvis legislatius, però també de moltes concessions, entre elles, la del model de país. Els joves polítics antifranquistes de seguida comprovaren que era necessari fer un pacte amb la vella oligarquia estatal i el gran capital estranger per poder administrar l’economia i, progressivament, es convertiren en simples gestors del capital.

Mentrestant, l’apatia s’apoderà del carrer com a escenari de protesta; el silenci fou sepulcral. Els de sempre posaren els morts, vingué la generació ionqui. Tot presagiava el que va passar, ens encaminàrem cap a la inclusió definitiva dins un model d’Estat capitalista de tall occidental i el punt culminant fou l’entrada a l’OTAN. A partir d’aquí, la història ja és coneguda. En realitat, la Transició fou l’escenificació d’un canvi per perpetuar el règim econòmic vigent i l’ordre dominant. Avui, molts ens temem que ja ha començat la Transició 2.0. ··