Crida a l'acció

Corren temps de canvi. La crisi es referma, el desenvolupament de la reestructuració del capitalisme mundial sembla no tenir fi; a la major part del planeta, la gent perd quotes de benestar i dignitat. Al mateix temps, un petit grup de poderosos acumula més i més. Els últims estudis apunten que la meitat més pobra de la població mundial posseeix la mateixa riquesa que les 85 persones més riques del món. Les rendes més altes extreuen cada cop més beneficis, malgrat la recessió general de les economies europees i nord-americanes.

A casa nostra, el debat polític gira entorn la problemàtica nacional, en detriment de l’eix social. Una gran part dels partidaris de la independència de Catalunya ho són per raons econòmiques; volen que tor-ni la societat del benestar. Mentrestant, l’anticapitalisme post-15M s’ho mira amb ulls d’incredulitat, crea candidatures electorals o, per contra, intenta articular un moviment potent, que tingui capacitat per incidir en la societat per tal de transformar-la des de baix.

Sigui quin sigui l’escenari futur, nosaltres, a hores d’ara, no tenim molta capacitat de reacció. Durant els darrers anys de crua realitat capitalista, hem perdut força el temps i no hem sabut assentar ni generalitzar un procés de creació d’estructures d’autodefensa, autogestió i organització popular; tampoc hem sigut capaços d’elaborar un full de ruta a mig-llarg termini que posi les nostres posicions a la palestra pública. No hem pogut crear una gran comunitat de resistència.

Venim d’uns anys molt durs, en què el consumisme capitalista, el benestar a canvi d’hipotecar-nos el futur i l’hedonisme més vil liquidaren gran part de les miserables bases que aguantaven des de les dècades de 1980 i 1990. Dècades en què la descentralització i la informalitat polítiques es van confondre amb desorganització i irresponsabilitat. I així ens ha anat.

Però creiem que el problema ve de més lluny: la nostra pròpia historiografia ens condemna des dels anys trenta del segle passat. Les armes, la Guerra Civil, els combatents del front, les imatges romàntiques de milicianes i els idolatrats Solidarios, encapçalats per les figures de Durruti, Ascaso i García Oliver, són l’herència més visible que ens van deixar els nostres.

Avui encara patim d’un excés de referencialitat i de passió antiestratègica per la via insurreccional, per la via de la lluita violenta, com si aquesta fos realment la lluita. Volem anar a la guerra quan encara no tenim ni un soldat, quan encara no tenim res a defensar… Bé, potser aquesta afirmació és exagerada, perquè sí que tenim quelcom a defensar. Però, a vegades, ens conformem amb tan poc…

Comparem, per un segon, la quantitat de llibres i textos històrics sobre el front, la guerra i els personatges que la van dur a terme respecte al nombre d’obres que ens expliquen la feina dels militants de base, els quals, dia rere dia, organitzaven, coordinaven i feien créixer les estructures d’autodefensa proletària que van fer possible anar a la guerra, fer la revolució i gairebé guanyar-la.

Doncs sembla que és la nostra pròpia idiosincràsia, encara avui, cridar a la guerra i a la insurrecció quan no hem cavat ni la primera trinxera per defensar-nos de l’atac constant dels amos del món.

És temps de crear i consolidar projectes i estructures de defensa; és temps de sindicats renovats i útils com a eina de lluita dels treballadors, més enllà del «xiringuito» propi. És temps de treball cooperatiu, que assagi la gestió i l’abastiment necessaris per a la societat futura. És temps d’espais de formació i de discussió. És hora d’aprendre a organitzar-se per a prendre decisions horitzontalment i col·lectiva; és hora d’aprendre els uns dels altres, de compartir experiències i de superar-nos dia a dia. És hora d’aprendre a comunicar, de posseir uns mitjans propis que garanteixin una informació lliure i de qualitat. És hora de crear contrapoder, d’apropar l’horitzó revolucionari, tan lluny avui dia, de demostrar que es pot viure sense capitalisme ni Estat, aquí i ara.

És l’hora de fer una crida, una crida a la reactivació d’un projecte seriós, autònom i llibertari, fora de les institucions podrides de la democràcia parlamentària i del capitalisme amb rostre humà. És l’hora de crear un moviment sòlid i amb perspectiva de futur, que pugui fer trontollar les bases d’aquest sistema obsolet. ··