Molt ha plogut des de les primeres consultes pel dret a decidir, que van arrencar a Arenys de Munt, fins al «No» del consell polític de les Candidatures dʼUnitat Popular a investir a Artur Mas el passat 3 de gener. Sí, parlem del mateix Artur Mas de les retallades, el que va ser forçat a entrar en helicòpter a la Ciutadella el dia de lʼaprovació de la Llei Òmnibus en seu parlamentària, el deixeble de Jordi Pujol i representant polític de les «400 famílies» de Fèlix Millet. També seʼl pot recordar per nomenar a Felip Puig com a conseller dʼInterior o per ser el màxim dirigent dʼun partit polític que té la seva seu central embargada per un jutge que els investiga per corruptes, entre moltes altres menudeses. Com sʼarriba a una situació on la principal formació dʼextrema esquerra del país acaba celebrant fins a dues assemblees dels seus militants i simpatitzants per decidir si investeixen al principal representant polític del capitalisme català? Encara més, com és possible que sʼarribi al moment clau de la presa de decisions amb lʼEsquerra Independentista totalment dividida entre partidaris dʼinvestir a lʼencarnació del neopujolisme i els contraris? Si la militància i simpatitzants van decidir majoritàriament a les assemblees territorials que no volien investir a Mas, per què al final sʼha acabat acceptant un testaferro dʼArtur Mas com és en Carles Puigdemont?

En les següents línies, traçarem alguns apunts per intentar aclarir la situació actual del «procés» cap a la independència de Catalunya i, especialment, com aquesta està afectant lʼEsquerra Independentista (EI) i als moviments socials dels quals forma part.

Trets específics de lʼEsquerra Independentista


Ens sembla que històricament lʼEI sempre ha cercat la unitat de si mateixa. Emmirallant-se en part del moviment abertzale a Euskal Herria, lʼindependentisme de tall anticapitalista sempre ha intentat acabar amb lʼatomització que patia durant la dècada dels vuitanta i que, a principis dels noranta, es va accentuar encara més. Els processos de cohesió i unió de les branques estudiantils i juvenils de lʼEI des de principis del mil·lenni han costat anys i mai van ser camins fàcils. Malgrat que en els últims anys aquesta unitat sʼhavia aconseguit, com a mínim sobre el paper, lʼindependentisme rupturista sempre ha mantingut la divisió; dʼuna banda, el sector que defensa que la lluita per lʼemancipació nacional és inseparable de la lluita contra el capitalisme i que en el procés dʼacumulació de forces, o construcció de la unitat popular, no rebutjaria les aliances amb altres sectors polítics anticapitalistes, malgrat que no estiguessin enquadrats estrictament en el moviment independentista. Aquesta postura és la que defensa bàsicament Endavant-OSAN. En contraposició a aquesta línia, trobaríem els postulats que defensa Poble Lliure, hereu directe de lʼantic MDT i que gaudeix dʼun suport important al Maresme i Girona. Els postulats de Poble Lliure entenen la independència com a punt de partida per a un futur canvi social. Per assolir aquesta independència, no rebutjaria establir aliances de caràcter transversal, o més clarament dit interclassista, amb altres sectors polítics que defensessin explícitament la independència. Això també inclouria a la dreta autonomista de CDC, que de manera oportunista ha adoptat un discurs independentista aquests últims anys. Sent conseqüent amb aquests postulats, Poble Lliure defensava la investidura dʼArtur Mas com a moviment tàctic per continuar endavant amb el «procés» independentista que presumptament sʼestà duent a terme. Malgrat que lʼEI sempre ha defensat formalment que lʼemancipació social i la nacional són indissociables, la realitat és que hi ha qui avantposa la qüestió nacional a la social i qui, per contra, no creu en què es pugui lluitar per un alliberament nacional si no va vinculat a un alliberament social i de gènere.

El «processisme»


Si donem una ullada al passat més immediat i mirem fredament els esdeveniments que han marcat el presumpte procés cap a la independència, veurem que més enllà de les grans demostracions de força en forma de manifestacions, jornades que han mobilitzat milions de persones com el 9N i escalades verbals per part de polítics de la Generalitat i Madrid, el camí cap a la independència no ha anat més enllà del simbolisme. No només no ha passat de lʼàmbit gestual, sinó que en lʼesfera política ha suposat una degradació constant dels postulats clàssics de lʼindependentisme rupturista i sʼha acabat imposant un relat controlat per Convergència i ERC i els seus satèl·lits de lʼAMI, lʼANC i Òmnium. Cada cop queda més lluny el concepte de Països Catalans, es busca el reconeixement de la futura República Catalana a la Unió Europea i encara no queda molt clar què farà aquesta «Catalunya independent» amb el deute que arrossega amb les entitats financeres des que el rescat dels bancs va passar a ser deute de les administracions i que és una de les pedres de toc angular de lʼofensiva neoliberal que té com a coartada la crisi econòmica. Malgrat que el discurs de lʼEI sʼha mantingut, la seva pràctica sʼha vist alterada depenent de les circumstàncies. Des de lʼentrada de la CUP al Parlament autonòmic, lʼEI ha fet una part dʼaquest viatge conjuntament amb forces socialdemòcrates com ICV-EUiA i ERC, i amb la dreta autonomista de CiU i, des de fa pocs mesos, amb CDC en solitari. El «Sí crític» a la declaració parlamentària pel dret a decidir, la participació en el succedani de consulta del 9N i el suport quasi acrític a les diferents «vies» organitzades per lʼANC i Òmnium Cultural per part de lʼEI, i en especial dels seus representants parlamentaris, han acabat adobant una situació on es fa veure que la lluita per la independència sʼha de fer de la mà de la dreta autonomista sí o sí, i que la «transversalitat» és imprescindible per dur a terme aquest procés. Tot això a la vegada que els representants polítics de la burgesia catalana han intentat ajornar el procés darrere dʼeleccions anticipades que només busquen la perpetuació de Convergència Democràtica com a garant dʼuna independència
 que s’endarrereix sine die a la vegada que es manté el rodet de lʼausteritat econòmica.

Ni Mas, ni març: Puigdemont al gener


És la imposició del possibilisme «processista» i electoral, juntament amb els millors resultats a les urnes mai aconseguits per la CUP, el que ha acabat creant un debat totalment parcial que ha acabat arrossegant a tota lʼEI; a més de lʼesforç organitzatiu que va suposar la celebració dʼassemblees internes per a decidir una postura i que amenaça de partir-la per la meitat. Davant de la disjuntiva «Mas sí» o «Mas no», sʼha perdut pel camí la noció que Artur Mas, més enllà de ser un polític concret que simbolitza lʼofensiva neoliberal i la corrupció inherent al capitalisme pujolista, no deixa de ser una peça (una de principal, això sí) dʼun artefacte electoral de dretes, que representa la dominació capitalista local i que tapa les seves vergonyes amb reivindicacions nacionals que no està disposat a defensar en el terreny pràctic.

Militants i simpatitzants que van participar de les assemblees territorials van decidir no investir a Mas. Una decisió que es va agrair en el seu moment, encara que fos només per la humiliació pública a què va sotmetre Mas durant setmanes. El problema dʼaquesta decisió per la CUP era que deixava la porta oberta a altres possibles candidats de Junts pel Sí i per aquesta porta es va colar el convergent Carles Puigdemont, alcalde de Girona i diputat de Junts pel Sí. I per aquesta mateixa porta sʼhan colat altres condicions polítiques que converteixen al grup parlamentari de la CUP en un satèl·lit del grup parlamentari de Junts pel Sí. El 9 de gener, el dia que Artur Mas presentava lʼacord dʼinvestidura del llavors alcalde de Girona com a President, retornava amb escreix la humiliació que la CUP li havia proferit només uns dies abans. Lʼúnica contrapartida fefaent que nʼextreu la CUP dʼaquest acord és la no investidura dʼArtur Mas. Una victòria pírrica, tenint en compte que la formació independentista garanteix lʼestabilitat parlamentària a la coalició encapçalada per Convergència i predetermina tota la seva acció parlamentària durant els 18 mesos que ha de durar la legislatura on suposadament es declararà la República Catalana, sempre i quan Convergència no trobi alguna altra excusa per ajornar el procés. La CUP sʼempassa un gripau de grans dimensions i entra de ple en la realpolitik on sotmet el projecte dʼemancipació social a la «bona voluntat» de la burgesia catalana, pel bé del «procés». No es tracta només de qüestionar la individualitat, sinó tota lʼestructura i els interessos socials, o millor dit antisocials, que hi ha al darrere i que no representen, ni representaran mai, cap mena dʼescenari transformador.

Agafar tota la responsabilitat sobre la formació del govern autonòmic, molt especialment quan durant tota la campanya electoral es va repetir per activa i per passiva que mai sʼinvestiria a Mas queda molt lluny de representar el rol «dʼaltaveu dels moviments socials» al Parlament. Sʼha mostrat fins a quin punt el manteniment de la unitat entre les diverses faccions de lʼEI sʼha fet sobre el mínim comú denominador de la concessió cap a les postures que han prioritzat la conservació dʼun procés independentista incert i eteri dirigit per elits alienes a les classes populars i treballadores. Una unitat que, per cert, ha quedat seriosament malmesa. Malgrat tot, si la unitat no és per afavorir la lluita i el combat, per poca cosa val. Lʼacord dʼinvestidura només se lʼempassa el sector de lʼEI que ha defensat no separar mai, ni posposar, les reivindicacions socials de les nacionals. Poble Lliure sempre havia defensat la via de col·laborar amb ERC i CDC per integrar a les classes mitjanes i a un sector de la burgesia en la defensa de la independència.

I ara què?


La via morta del «processisme» i lʼelectoralisme que ha seguit lʼEI no només ha mostrat en la pràctica les seves limitacions, sinó que ha revelat el perill de deixar-se abduir. El procés de «trencament amb Espanya» amenaça abans la integritat de lʼEI que no pas el de lʼEstat espanyol si continua fent seguidisme dels representants del capitalisme català. La lògica parlamentària i interclassista del «procés» ha anat massa lluny. El que va començar com a coincidència en els objectius al voltant de la independència amenaça seriosament amb lʼabducció de la CUP per part de Junts pel Sí. De moment, ja és un fet que la CUP passa de ser un partit dʼoposició que cedia regularment la seva plataforma parlamentària a certes lluites i moviments socials a directament garantir la governabilitat dʼun executiu de dretes i neoliberal, a oferir el cap de dos dels seus diputats per pagar el «greuge» causat per lʼendarreriment en arribar a un acord, a integrar dos dels 10 diputats de la CUP a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí en temes sobiranistes i deixar penjada la concreció del «pla de xoc» contra la pobresa i que havia sigut una de les condicions prèvies «innegociables» per seure a discutir la investidura. Davant lʼopció de saltar en marxa dʼun tren que no porta enlloc amb les conseqüències que això suposa, sʼha optat per continuar-hi a qualsevol preu, esperant que, potser al final, arribi algun tipus de compensació. Una decisió que potser manté viva lʼorganització però que té poc de rupturista.

Més enllà de la decisió, tampoc les formes han suposat un avenç en la creació de poder popular. La política ha de ser el debat públic on totes participem i no basar-se en debats i negociacions a porta tancada. Les estructures representatives han de ser subjugades al control de la base popular i no determinades per procediments, sinó manipuladors, sí que força opacs. La democràcia té sentit si és sinònim de poder del poble i no del poder dels polítics professionals. La nostra posició és que Parlament i democràcia són incompatibles, com també ho són democràcia i capitalisme.
No som ingènues i entenem perfectament la necessitat de cert grau de delegació política pel funcionament de la societat. No obstant aquesta delegació no ha de ser el míser espectacle que hem vist els últims dies. De fet, la política institucional i parlamentària acaben sempre en aquesta mena dʼespectacles.

Fora i contra el Parlament, fora i contra lʼEstat, ara més que mai és necessari tornar al carrer a mantenir fronts com la lluita per un habitatge digne i contra el patriarcat, i activar el front laboral marcat per la precarietat accelerada per les últimes contrareformes, i per un cert abandonament per part dels moviments socials; cal aprofundir el treball en viles i barris per afrontar —mitjançant el suport mutu i el feminisme— les necessitats quotidianes de forma col·lectiva i crear un poble fort, autoorganitzat. La lluita per a decidir sobre les nostres vides està al lloc de feina i a la cua de lʼatur, està al barri i a lʼescola, està a la PAH i al Correscales de les treballadores subcontractades de Telefónica, està al boicot a El Corte Inglés en solidaritat amb les vaguistes represaliades, està amb les manteres i amb la resta de companyes represaliades per lluitar, està amb les que defensen el territori enfrontant-se amb aquelles que el tracten com a mercaderia especulativa. Davant dʼaquest panorama creiem que és moment de deixar de perdre energia i temps en la via parlamentària. Tant les que hi participen de forma activa en candidatures com les que, des de fora, sovint deixem que el nostre centre dʼatenció a lʼàmbit polític sigui envaït per formes que ens són alienes i per una estratègia que sʼestà demostrant errònia. Per trencar amb aquesta dinàmica és imprescindible obrir i reforçar espais de debat per crear un relat compartit, lliure de dogmatismes ni tics identitaris, i, sobretot, per ser capaces de fixar objectius i estratègies comunes en la lluita, que de ben segur hauran de sobrepassar els marcs de la legalitat i el teatre parlamentari, si volem conquerir una vida que valgui la pena de ser viscuda.

Pel poder popular. Per la revolució social.

Una Posició

Materials per al combat per una vida comuna