Anàlisi de la situació

Un fantasma recorre els moviments socials de tot l’Estat, el fantasma de l’aposta electoralista. El Procés Constituent, les CUP, el Partit Pirata, el Partido X, Podemos i, ara, Barcelona en Comú, etc. Desenes de propostes electorals sorgeixen de les cendres del post-15M, amb diferències de matís i un denominador comú: plantejar un hipotètic assalt dels moviments a les institucions de l’Estat per, exposen, «canviar-ho tot».

Dibuixos de Rock Blacblock

Unes expectatives de canvi, però, que, de moment, passen per utilitzar eines tan convencionals com el mercadeig mediàtic, el sistema representatiu i les regles del joc electoral, i que, de retruc, donaran vida i legitimitat a un sistema de partits i a una estructura administrativa d’Estat obsoleta.

Algunes persones de diferents espais i projectes dels moviments socials dels barris de Barcelona temem que, lluny d’esdevenir un canvi real, aquesta aposta s’acabi convertint en un simple relleu generacional de l’esquerra dins les institucions de l’Estat, emmarcat en un més ampli recanvi de les elits polítiques de tot l’arc parlamentari. És a dir, la garantia que tot seguirà igual.

D’entrada, sembla evident que tot procés constituent necessita un procés destituent previ. Un embat, però, en què la força i la legitimitat han de venir necessària-ment de fora, de l’exterior. L’Estat no es pot destituir des de dins —això no ha succeït mai, en tota la història contemporània, en cap país—, la forma «Estat» no ha rimat mai amb «autonomia».

Ara bé, no som miops. El context d’incertesa actual requereix una articulació més efectiva dels moviments socials per poder optar a esdevenir actors significatius de cara a impulsar un procés de canvi real.

En qualsevol cas, si no varien les coses substancialment, tots els símptomes apunten a què ens trobem abocats a una segona transició política en el marc de l’Estat, en què, una altra vegada, el mer canvi formal tornarà a aconseguir evitar el canvi real. Tot plegat en mig del desenvolupament d’un procés sobiranista de resultat incert —entre el simulacre tàctic en la pugna pel poder a l’Estat de les elits catalanes i la dissidència real d’una àmplia base social—. Un escenari polític, si més no apassionant, on les accions que emprenguem els moviments sociopolítics de la ciutat determinaran l’esdevenir, en el sentit d’avançar cap a una transformació social de llarg abast, o, ans al contrari, cap a la readaptació o inauguració d’un nou-vell escenari que reforci la legitimitat de l’actual sistema d’administració de la població i perpetuï l’ordre social.

La tesi que es defensa en aquest article és que el germen de l’aposta electoralista és fruit de la impotència col·lectiva de no haver sabut generar, en les darreres dècades, una transformació real del capitalisme des de baix i des dels moviments socials de base de la ciutat. Per això, entenem que la crítica ha de ser, en primer lloc, autocrítica.

Si l’aposta electoralista parteix del desencís, la nostra postura emana de la desesperança. Hi hagi qui hi hagi a les administracions, el problema d’aquells que volem propulsar una veritable emancipació del capitalisme aquí i ara és, a saber, el mateix: la fragilitat i discontinuïtat actual en l’articulació política més enllà de la forma «partit» dels moviments socials antagonistes; la incapacitat de generar alternatives factibles respecte al mercat i a l’Estat amb la creació de formes institucionals noves; la manca de projecte comú i de visió política estratègica de conjunt; o, simplement, la falta de continuïtat o compromís i l’autoestigmatització d’alguns sectors, entre d’altres. Som conscients que el nostre deure és, ara mateix i mani qui mani, enfortir l’articulació política, construir espais i infraestructures pròpies, posar a treballar la creativitat per generar projectes econòmica i socialment emancipadors, així com generalitzar formes d’intervenció política horitzontals i antagonistes.

Volem una transformació de llarg abast que requereix temps i paciència, quelcom que no balla precisament en consonància amb el presentisme imperant. No critiquem l’aposta electoralista per posar bastons a les rodes a aquelles i aquells que han decidit emprendre aquest camí; ho fem perquè es respecti la posició de qui no vol concedir la seva autonomia ni cedir la legitimitat a cap candidatura electoral. Simplement, exigim que es respecti la nostra posició, que ningú esgrimeixi les nostres lluites quotidianes com a armes de propaganda electoral, que ningú tregui rèdit de les nostres batalles diàries als barris i, sobretot, que ningú parli en nom nostre. L’aposta electoralista no és hegemònica dins els moviments socials, perquè nosaltres, efectivament, no volem que ningú ens representi.

La dura ressaca del 15M
El punt de partida del moment actual arrenca just després de la desfeta progressiva del 15M. El vertiginós ritme mediàtic ha provocat que sembli que fa molt de temps, però tan sols fa quatre anys i ja quasi ningú gairebé se’n recorda. A poc a poc, la il·lusió desbordant, que culminà amb l’eclosió del cicle de protesta més important de les últimes dècades, es va anar apaivagant en veure que la presa dels carrers no es traduïa en un canvi de règim real, un punt final al sistema polític-econòmic, un procés destituent. Potser els símptomes del que vivim avui ja s’entreveien a la dinàmica de les places, però també és cert que no tot foren derrotes i que va quedar una forta petjada a la consciència de moltes, un canvi de mentalitat. En qualsevol cas, a mesura que la possibilitat d’una transformació real s’esvaïa es va anar generant una sensació creixent d’impotència generalitzada.

Quines foren, a grans trets, les causes de la dura ressaca del 15M? Una de les debilitats principals fou que no es va saber traspassar mai el plànol simbòlic. I el simbolisme és important, però la realitat necessita cossos i no metàfores. Fins i tot, l’acció més «ofensiva» de totes, «Aturem el Parlament», no va passar del mer gest col·lectiu. A més, l’ocupació de les places com a espais alliberats tampoc va saber traspassar el llindar de la mateixa plaça, i en comptes d’estendre’s als barris, com es va intentar, es va dissoldre pel territori. No hi havia alternatives polítiques, econòmiques o culturals consolidades on assajar la revolució quotidiana als barris; llocs, espais o projectes on retornar després de l’esclat de les places.

Aquests foren els motius del descens de la protesta i no cap sostre de vidre, tal com s’ha interpretat des d’algunes posicions. És cert que, almenys en el cas de Barcelona, força gent es posà a treballar als barris, en l’obertura d’espais d’esperança, equipaments públics no estatals com Can Batlló, La Flor de Maig o ateneus coopera-tius com La Base. En desenvolupar l’economia solidària; en impulsar la força de la marea groga per l’educació pública; en les lluites sindicals; en el creixement de la PAH com a model d’autoorganització d’un moviment social exemplar —un empoderament d’àmplies capes del proletariat actual i més que efectiva per fer front al drama de les hipoteques—; o en la defensa dels espais conquerits com Can Vies. Però la densitat aconseguida a les places es va anar diluint i, en gran mesura, gradualment i lenta, molta gent va tornar-se’n cap a casa.

Cuuuppp!: es destapa l’ampolla
Llavors va venir la marea sobiranista. La gramàtica i el vocabulari de l’arena pública canvià vertiginosament en pocs mesos, passant d’«El Capital ens roba» a l’«Espanya ens roba». Paral·lelament als moviments de les elits polítiques, que van saber capturar i mobilitzar la il·lusió de grans masses de població, s’articulà l’Assemblea Nacional de Catalunya, una aliança interclassista al voltant de l’eix nacional i l’autodeterminació. El conflicte de classes s’eclipsà, es canalitzà al voltant del sentiment nacional i es filtrà tota la frustració cap a un enemic extern comú: Espanya. Les vagues generals virulentes s’havien acabat.

La burgesia catalana, amb CiU al capdavant, respirà alleugerida; podrien imposar la reestructuració del capital i el programa de retallades massives sense problemes i, finalment, potser forçar un nou pacte fiscal amb l’Estat. Sortosament, però, el procés resultà més complex i hi hagué un factor que no pogueren capitalitzar del tot, la força de la gent, alimentada per la il·lusió i el treball de base a barris i pobles i que, en certa mesura, aconseguí desbordar el procés. Aquest últim element podria suposar —qui sap?— una oportunitat per poder canviar alguna cosa també en l’àmbit social, amb l’articulació del nou Estat com a excusa per a generar processos de transformació més amplis a cop de mobilització.

De totes maneres, és evident que del 15M al procés sobiranista l’eix central vertebrador del conflicte social passà de ser la crítica a les estructures del capital a la qüestió de la sobirania i la creació d’un Estat propi. I aquest fet no ha representat, almenys directament, una fiança que el procés d’independència generi espais d’obertura i emancipació social. En qualsevol cas, no es pot negar que el camp de forces articulat en torn la identitat nacional dificulta i no ajuda a la priorització de les alternatives al voltant de la justícia social.

La marea mediàtica també s’emportà a les CUP al Parlament. De la nit al dia, un projecte municipalista de base territorial amb certa coherència s’embarcava en un improvisat cavall de Troia amb tres diputats a dintre. Una acció de propaganda encapçalada per un candidat d’exemplar trajectòria militant —amb els vots de moltes persones dels moviments socials de Barcelona—, que amb les seves brillants intervencions no ha fet més que elevar el nivell dels discursos polítics de la cambra. El fenomen pot ser interpretat de moltes maneres, en funció de l’òptica emprada: per uns, la irrupció de les CUP ha suposat la clàssica utilització de l’extrema esquerra del parlamentarisme com una arma de propaganda pel creixement de la pròpia organització política. Per d’altres, en clau sobiranista —i encertadament des dels seus paràmetres—, la candidatura al Parlament fou l’oportunitat d’esdevenir un actor de rellevància en el procés. Finalment, també per alguns, les CUP suposaren l’esperança que un altre tipus de política parlamentària era possible.

El cert, però, és que, al marge de l’agitació propagandística i la prohibició de les pilotes de goma, la llei contra l’homofòbia o la comissió anticorrupció contra Pujol, la presència de les CUP al Parlament no ha alimentat ni enfortit els moviments socials autònoms de base. Al contrari, esgrimint l’últim argument, en l’àmbit estratègic, la irrupció de les CUP podria formar part d’una millora substancial, tot i que parcial, d’un sistema parlamentari totalment corcat, completament deslegitimat per una gran part de la població. Part d’un relleu polític generacional, una petita bombolla d’oxigen i esperança per a un parlamentarisme caduc i tocat de mort.

Els demòcrates-de-tota-la-vida es fregaren les mans. Per fi algun d’aquells joves ingovernables, que havien portat de corcoll durant més de quinze anys al comandament social de la ciutat, entrava al sistema de partits i a la cleda parlamentària, esdevenint més controlables, sotmesos a la normativa de la institució. La situació, però, és complexa i genera dubtes: potser la funció d’altaveu inestimable compleix amb alguna de les expectatives de creixement de la crítica social a la societat? Potser sí, però la qüestió última rau, com en totes les qüestions de la política i el poder, en el combat per la legitimitat i la font de sobirania: el Parlament és ara una institució més o menys legítima que abans? El temps ho dirà, però el que sí sabem és que el focus d’interès d’una creixent massa crítica ha virat lleugerament del carrer cap al Canal Parlament. Com a acció propagandística potser està bé, però com a acció política resulta estèril per la poca capacitat d’incidència en el canvi de les regles del joc i dels mateixos mecanismes absorbents i d’amortiguació de la crítica que imposa la burocràcia parlamentària. El cas és que, més enllà de les valoracions i pel tema que aquí ens interessa, la decisió de l’Esquerra Independentista suposà l’obertura de l’aposta electoralista dins els moviments socials catalans. El tap de cava que obrí l’ampolla electoralista.

La generalització de l’aposta electoralista
Més enllà del procés sobiranista —que mereixeria tot un altre article—, l’aposta de l’Esquerra Independentista va obrir horitzons possibles. El sentiment d’impotència generat després del 15M coadjuvà a la creació d’un clima propici perquè algunes persones comencessin a somiar amb escons parlamentaris i amb llocs de decisió o responsabilitat política. La falta d’una brúixola col·lectiva provocà la desorientació general i començaren a aparèixer processos constituents, candidatures i plataformes electorals per arreu, com taulons on amarrar-se enmig de la tempesta.

Evidentment, cal discriminar entre les diferents propostes, que corresponen cadascuna d’elles a tonalitats pertanyents a tradicions polítiques distintes. Però, tot i que la gramàtica dels discursos és variable, totes arriben a la conclusió que l’única possibilitat de transformació és l’entrada en el sistema representatiu de partits, com un complement, això sí, de les lluites socials. Una complementarietat que tan sols és consistent en els discursos i sobre el paper, però que no resistirà les contradiccions inherents associades a la dialèctica poder versus pràctica social antagonista. La dinàmica de les administracions de l’Estat de dret és radicalment incompatible amb la transformació política de la societat, en totes les seves manifestacions, de la mateixa manera que la pràctica social horitzontal és contradictòria amb la pràctica del poder vertical. A més, la dinàmica electoral és una maquinària d’integració: captura la possibilitat de la dissidència, fagocita l’espontaneïtat i autonomia dels moviments socials i canvia estructuralment la perspectiva dels actors que hi participen.

En general, més enllà de les diferències, podríem remarcar que tots aquests partits comparteixen, en major o menor grau, tres elements: a) Tots reivindiquen emanar d’una part dels moviments socials, reclamen la representativitat i els programes dels mateixos —i en treuen rèdit—. Per això, molts s’obstinen a aparèixer sense líders, com a assemblearis, etc. b) Tots diuen representar el canvi, encarnar la nova política i ser l’opció unitària i escollida per representar aquest canvi. Però és evident que generar una nova política no vol dir simplement rejovenir l’edat dels membres de les cambres de representació. A més, lluny de presentar una opció de front popular nítida, de seguida hem vist aparèixer esquerdes i disputes partidistes absurdes per encarnar la legítima proposta unitària. c) Tots presenten una gran capacitat d’influència mediàtica, utilitzant la comunicació com l’arma per excel·lència, flirtejant amb el populisme, tot i que amb matisos, i emprant els codis televisius o el llenguatge provinent del món de l’esport.

Això no obstant, la característica comuna més transcendent, sobretot pels casos de Podemos i de Barcelona en Comú, és que, més enllà de representar una possible via de relegitimació del règim de la Transició —precisament allò que pretenen qüestionar formalment—, aquestes opcions representen la renovació i la sortida d’emergència del projecte de la socialdemocràcia. Una tendència que ja havia sigut derrotada pel neoliberalisme conservador des de feia anys. Una socialdemocràcia, podríem dir-ne, «radical», que té els peus al carrer i el cap a les urnes o als òrgans de poder, i que en últim terme prioritza la cara amable de l’Estat com a garant de drets i proveïdor de serveis socials, i prefereix obviar la part estatal del càstig, el monopoli de la violència i el pacte amb el gran capital. Una socialdemocràcia que apareix, un cop més, com l’única opció viable i real per contenir el capitalisme. Podemos, un partit de laboratori, certificà la possibilitat en l’àmbit estatal a les europees i ara, hi ha qui pretén guanyar a les municipals. Una pretensió que, d’altra banda, no fa més que assenyalar certa prepotència o ingenuïtat per part d’aquesta socialdemocràcia radical, que pensa que podrà portar l’Estat pels viaranys d’una transformació econòmica i social de llarg abast, menyspreant la capacitat de les classes dominants per seguir dictant el destí del seu dispositiu de control i gestió per excel·lència i, al mateix temps, menystenint a aquells que pensem que l’única transformació real pot venir des de la base. L’aposta electoralista no tan sols és un greu error estratègic, sinó, i sobretot, tàctic. Els espais hiperburocratitzats de les administracions seran una esponja que absorbirà qualsevol element de crítica i transformació i, de retruc, debilitarà els moviments socials amb l’expropiació de quadres polítics i un procés de professionalització d’allò que és social.

No ens pot passar per alt, per exemple, que, al marge del fenomen real de construcció d’un nou subjecte polític, Podemos pot ser instrumentalitzat pel Partit Popular i alguns grups mediàtics per liquidar el PSOE i, de pas, diluir el moviment sobiranista. En qualse-vol cas, el «millor» dels escenaris a l’àmbit estatal —a part, és clar, d’una improbable victòria de Podemos—, és la substitució del partit de l’oposició, però no del bipartidisme. Una altra vegada, diferents actors pel mateix escenari.

Fins i tot, el nou flamant ministre de finances grec, Yanis Varoufakis ho reconeixia en un article: l’objectiu màxim a què poden optar els Estats avui en dia és intentar «salvar el capitalisme europeu de la tendència a l’autodestrucció» —com una vacuna preventiva davant l’ascens del feixisme—. D’aquesta declaració podria extrapolar-se que el mateix economista grec és conscient de les limitacions de l’estratègia electoralista, i de la impossibilitat estructural d’anar més enllà del capitalisme mitjançant la conquesta de la sobirania estatal.

Ens trobem en un moment històric en què el màxim grau d’alternativa que accepta el sistema és la configuració d’un Estat que intenti forçar el capitalisme a distribuir els seus excedents. I aquesta política d’imposició de càrregues sobre el capital té limitacions. En un primer moment, pot suposar la seva fugida, amb el que no hi haurà càrregues a cobrar. En segona instància, fins i tot, pot comportar l’interès en la reproducció del producte explotat. Un exemple podria ser una taxa sobre el turisme que revertís en recursos socials; un ajuntament que l’apliqués, òbviament, acabaria per interessar-se en el desenvolupament del turisme per cobrar més taxa. I qui parla de turisme pot fer-ho d’especulació, de banca, d’assegurances… Potser es recuperaria una part del producte social, però el capitalisme seguiria i els beneficis continuarien privatitzats en les mateixes mans. Que això és millor que un neoliberalisme a ultrança sense cap mena de retorn social? Probablement sí. Però que no ens confonguin, això no és construir cap alternativa al sistema, en tot cas és alimentar-lo.

Recordem que tots els Estats de benestar d’Occident reposen sobre els desequilibris i desigualtats socio-econòmiques a escala mundial. Per no dir que hi ha un alt risc que, a mitjà i llarg termini, els colonitzadors de les institucions acabin estant els colonitzats, i després els nous colonitzadors. I d’això la història ens presenta nombrosos exemples. Com ens recorda Tomás Ibáñez, mai es pren el poder sinó que és el poder qui ens pren.

Hi ha alternatives
Probablement, l’única manera d’intervenir en aquest context requereix paciència i treball perquè els moviments socials s’articulin políticament. I això sense forçar res, que lentament es teixeixi la malla de la complicitat subversiva, a partir de projectes col·lectius que incideixin realment en les comunitats i les formes de vida del territori. Ara, més que mai, cal reinventar la política i l’economia amb l’objectiu d’assajar noves institucions que puguin sotmetre al capital, creant geografies paral·leles que aconsegueixin curtcircuitar els seus cables.

El veritable canvi mai pot emanar del que és electoral, la impugnació al sistema s’ha de fer des de fora, guanyant al carrer el combat de la legitimitat d’allò social. El sistema de representació ha de ser impugnat per la pràctica d’una gestió quotidiana als barris i pobles, la creació de mecanismes de decisió —la tecnologia ho permet— que emanin de les necessitats dels habitants del territori, amb veritables consells o assemblees de barri, tendint cap a l’autogestió generalitzada. Una autogestió que incideixi en la responsabilitat comunitària, en el respecte pel bé comú i pel que és públic, i no precisament en la delegació, en la representació o en els professionals de la política.

Com deia Jesús Ibáñez, tan sols hi ha llibertat quan hi ha la possibilitat de canviar les regles del joc, no simplement quan hi ha la possibilitat de jugar-hi. Les eines de la vella política no poden servir per canviar-la, cal dissenyar noves eines de coresponsabilització i d’autogestió col·lectiva dels recursos, i no tan sols de participació. Si els moviments socials són dèbils, el que s’ha de fer és treballar per enfortir-los fins a poder articular-los políticament. La PAH proporciona l’exemple ideal de moviment social autoorganitzat amb suficient capacitat potencial de crítica social per desbordar també l’àmbit de l’habitatge. No dubtem que seguirà combatent les dramàtiques conseqüències del despropòsit hipotecari, però és una llàstima que alguns dels seus integrants més qualificats perdin el temps en el laberint municipal, després de la bona feina realitzada.

Estem plenament d’acord amb Miren Extezarreta quan, en una entrevista de fa uns mesos, afirmava: «No cal institucionalitzar-se. Crec que els partits són una cosa d’una altra època, que no responen a les necessitats de la societat actual. M’entristeix que els joves estiguin institucionalitzant la resistència. Per mi, s’haurien de quedar al carrer».

A nosaltres també ens entristeix, perquè en el cas concret de Barcelona en Comú potser milloraran la política del consistori —al mateix temps que en renovaran la legitimitat—, però perdran el contacte amb la base de la font del canvi, la gent dels barris. Potser guanyaran l’Ajuntament, però perdran Barcelona. ··