Si els nostres mitjans antagonistes, els que no depenen del conglomerat financer, comencen a parlar amb nosaltres de resistència o autodefensa, potser algun dia també guanyarem la batalla del llenguatge.

Encausades pels fets dʼ«Aturem el Parlament»,

31 de març de 2014

Si donem una ullada a lʼentrellat comunicatiu que existia a la ciutat de Barcelona fa 85 anys trobem que llavors el diari de capçalera de la burgesia catalana era La Vanguardia. Destacava en el primer terç del segle xx per ser dels primers diaris amb corresponsalies pròpies a les principals ciutats europees, posant de manifest la importància que donaven les classes benestants catalanes a la necessitat de tenir una bona eina comunicativa. A lʼextrem oposat de lʼarc comunicatiu arrelat a Barcelona, trobem el diari Solidaridad Obrera, vinculat a la secció de Catalunya i Balears de la CNT-AIT. Malgrat la censura i les prohibicions cícliques que patia per part de lʼEstat i la dificultat dʼaccés a lʼalfabetització del públic al qual es dirigia —la classe treballadora catalana— va arribar a fer tirades de 26.000 exemplars. Durant els anys de la guerra i la revolució, va multiplicar per deu la seva difusió. «La Soli», com popularment se lʼanomenava, era només un traç dins dʼun quadre més gran format per desenes de diaris i setmanaris de menor tirada, però també editats des del moviment obrer, organitzat majoritàriament a les files de la CNT i de la FAI.

Si tornem a donar avui la mateixa ullada a la trama comunicativa en mans privades a Barcelona, veurem que La Vanguardia continua essent el principal òrgan de comunicació de la gent poderosa de la capital. Avui en dia, el rotatiu és la pedra angular del Grup Godó, on sʼinclouen ràdios, canals de televisió, portals dʼinternet i altres revistes i publicacions periòdiques. Dʼuna altra banda, si pretenem trobar un contrapès comunicatiu sustentat des de baix i antagonitzant amb el sistema, amb la mateixa influència que van arribar a tenir Solidaridad Obrera, Catalunya o altres rotatius del moviment llibertari de les dècades vint i trenta del segle passat, no el trobarem. Encara que això no vol dir que la contra-informació hagi desaparegut de la ciutat comtal, ni que aquesta sigui marginal.

Malgrat que sigui recordar una obvietat, no hem dʼoblidar que la informació és poder. La manera dʼadministrar, de mesurar i distribuir aquesta informació —en altres paraules, comunicar— també representa una forma de gestió del poder. Això ho tenen molt clar des de les esferes de gestió del capital i així ho han demostrat mitjançant el manteniment de la premsa escrita, malgrat la greu crisi del sector que sʼha endut prop de 10.000 llocs de treball des de lʼany 2007, que difícilment tornaran mai més. Per mantenir aquests canals, a la vegada que sʼha apostat per les «noves tecnologies», també sʼha rellevat als clans familiars de la premsa, com la família Polanco (Grup PRISA) de lʼaccionariat de les grans corporacions mediàtiques i sʼha anat col·locant al seu lloc als bancs, sʼha mantingut la transacció de calés públics en forma de subvencions cap a aquests mitjans, moltes vegades comercialment moribunds. Tot amb un objectiu: intentar mantenir el monopoli sobre la creació «dʼopinió pública». Un actiu que no es mesura en diners, sinó en la capacitat de mantenir un estat de les coses que permeti continuar engreixant beneficis en altres àrees.

Mitjans de comunicació de masses i les seves escletxes

Dins de la lògica del lliure mercat, els mitjans de comunicació competeixen pels diferents públics i sʼhan de distingir de manera cosmètica per arribar a tot lʼespectre de «consumidores». Seguint aquesta lògica, sempre hi trobarem mitjans de comunicació de caràcter més progressista i dʼaltres més conservadors. Això ho tenia molt clar el magnat de la comunicació Jaume Roures quan va engegar la capçalera Público amb lʼinterès de captar el «nínxol de mercat» de lectores dʼesquerres. Encara així, aquest progressisme sempre té uns límits, que generalment coincideixen amb els interessos de les seves anunciants i de les empreses representades en els seus consells dʼadministració.

Malgrat que el sistema ha fet una aposta clara per mantenir uns mitjans que financerament no serien possibles sense els bancs i les injeccions de recursos públics amb lʼobjectiu de mantenir lʼhegemonia ideològica i cultural capitalista, hi ha moments que aquests presenten escletxes per on les agosarades es poden colar. Podemos i la seva política comunicativa, malgrat lʼoportunisme que han mostrat, en són un bon exemple. No es podria entendre sinó lʼascens meteòric que van experimentar en aconseguir sis escons a les eleccions del 24 de maig de 2014 al Parlament Europeu, amb només quatre mesos de vida. Moltes companyes fem retrets del tracte de favor que han rebut des de certs grups comunicatius i ens lʼexpliquem pels seus intents de monopolitzar i desvirtuar el moviment 15-M per descafeïnar-lo i perquè centra les crítiques contra el capitalisme només en els seus efectes, sense qüestionar la seva existència entre altres motius. Però això no és suficient per acabar dʼentendre per què Pablo Iglesias i la gent que li dóna suport sʼhan acabat colant per la porta del darrere dels mass media, segrestant lʼimaginari dʼun moviment com el 15-M i, finalment, imposant el seu llenguatge. Només hem dʼanar dos anys i mig enrere i mirar qui utilitzava la paraula «casta» o quanta gent el coneixia a ell o a Íñigo Errejón.

Sense una política comunicativa conscient, que combina lʼoportunitat aprofitada dʼutilitzar els mitjans tradicionals, en especial la televisió, amb totes les possibilitats que donen les xarxes socials i tours de conferències on recollir el feedback de les aparicions en antena, no sʼentendria lʼèxit de lʼexperiment Podemos. Curiosament, malgrat que el nucli dirigent de Podemos ha dinamitzat espais de comunicació alternatius com «La Tuerka», els primers mitjans als quals Pablo Iglesias es va negar a concedir entrevistes quan va començar la bombolla mediàtica de Podemos van ser els alternatius. Ara bé, per molt bona i eficient que sigui una política comunicativa, mai podrà omplir els forats polítics que generen les contradiccions dʼun moviment que sʼabandera com a «nova política», però que sʼestà construint de dalt a baix, es basa fortament en el personalisme del seu lideratge, llur objectiu és guanyar eleccions com a mitjà quasi exclusiu per al canvi social i que ja fa més dʼun any que va iniciar el seu particular viratge al «centre», com qualsevol altre partit socialdemòcrata europeu. Lʼefecte Podemos a les televisions ha tingut el recorregut que les mateixes directores de mitjans han deixat que tingui. Així, veiem com els mateixos mitjans han utilitzat la imatge de Pablo Iglesias fins a cremar-la i, a mesura que els resultats electorals recollits a Andalusia i a les autonòmiques de Catalunya han vorejat la discreció, el perfil de les dirigents de la formació lila també es va començar a cremar. La mateixa escletxa que van fer servir el seu dia als mitjans generalistes és la que, a poc a poc, els va intentar sepultar. No va ser fins a la irrupció de les noves confluències electorals amb forces com Compromís, al País Valencià, o els «Comuns» agrupats al voltant de la coalició impulsada per Ada Colau i encapçalada per Xavi Domènech, que sʼhan revifat les expectatives electorals de Podemos. Això sí, molt lluny de lʼafany inicial de Pablo Iglesias de ser lʼúnic paraigua electoral de la «nova política» i dʼarribar en solitari a la presidència del govern espanyol. En resum, una política comunicativa conscient és molt important, però no ho és tot.

I si la política comunicativa de Podemos representa un exemple paradigmàtic de com una opció política pot aprofitar les poques escletxes que el monolitisme dels mitjans de comunicació de masses presenten, el documental Ciutat Morta mostra com, a vegades, aquestes escletxes es poden crear encara que sigui a martellades.

El documental recull el relat dʼalgunes de les parts que van integrar inicialment els grups de suport a les persones encausades i posteriorment condemnades pels fets del 4F. De fet, la iniciativa de realitzar un documental sobre aquest cas repressiu també va generar una controvèrsia entre les persones que van ser properes a moltes de les víctimes. Malgrat aquestes mancances i problemes que es van originar al voltant de la realització de 4F: ni oblit, ni perdó, el resultat final va esdevenir visualment molt potent. La combinació de la rigorositat, de la constància dʼactivistes provinents de lʼàmbit audiovisual i contra-informatiu, i una feina perseverant i constant, encara que molts cops invisibilitzada, per part del grup de suport i de les familiars tant a peu de carrer com a les xarxes socials, i els intents desesperats per part de lʼAjuntament de Barcelona i de TV3 per aturar la retransmissió del documental a la televisió pública van aconseguir treure de lʼostracisme el 4F. Possiblement, un dels pitjors casos de corrupció policial, judicial, política i mediàtica que es coneix a la ciutat de Barcelona.

La voluntat per part de les creadores del documental de sortir dels cercles habituals dels moviments socials i voler apropar al gran públic la versió silenciada del 4F és cabdal. Seguint aquesta estratègia, porten el documental al circuit de festivals de cinema on van acumulant premis. Un cop sʼacaba el cicle de festivals i mostres de cinema, sʼengega des de les xarxes una campanya per forçar la retransmissió de Ciutat Morta a la televisió pública catalana, que finalment sʼaconsegueix, no sense abans patir intents de censura que acaben generant un «efecte Streisand», que amplifica encara més lʼimpacte del documental en el si de la societat.

Durant unes setmanes, es va posar al centre del debat públic el paper dels cossos policials, del sistema judicial, dels partits polítics i lʼacriticisme preocupant dels mitjans de comunicació corporatius, així com les obscures relacions entre premsa i poder. Es va qüestionar obertament. Objectiu aconseguit.

Els nostres mitjans

Actualment a Barcelona i a lʼàrea metropolitana podem trobar un ampli ventall de mitjans de comunicació alternatius. Els moviments socials de caràcter antagonista i autònom posteriors a la transacció democràtica sempre han donat importància al vessant comunicatiu, cosa que ha fet de Barcelona un lloc prolífic per a la creació de mitjans propis i lliures. Fins i tot en lʼactual període que vivim, on hi ha un clar reflux dels moviments socials que prenen el carrer com a camp dʼacció, molts mitjans alternatius resisteixen, i alguns gaudeixen de molt bona salut.

En la creació de mitjans alternatius ha intervingut la influència de la contracultura americana i europea, però ha estat la necessitat empírica dʼexplicar nosaltres mateixes les lluites i els afers que ens afecten el motor real darrere de la creació de butlletins, revistes, ràdios, més recentment portals dʼinternet, i fins i tot canals de televisió. Si mai no hem volgut que altres fessin la política per nosaltres, tampoc hem volgut que informin de les nostres lluites.

Un altre dels fets que defineixen i marquen la creació dʼaquests mitjans són els espais controlats pels moviments. Si lʼaparició dʼateneus llibertaris a finals dels setanta del segle xx va anar associada a lʼeclosió de ràdios lliures com Ona Lliure i revistes com Ajoblanco, el punt àlgid de lʼokupació a Barcelona i la seva àrea metropolitana durant la segona meitat de la dècada dels noranta va portar una onada de butlletins i publicacions com el Contra-Infos, La Destraleta de Cornellà de Llobregat, El Borinot de Gràcia, lʼInfoblokes de Bellvitge i un llarg etcètera. Alguns van desaparèixer coincidint amb un declivi de les okupacions, altres encara es mantenen com La Burxa de Sants o lʼInfoUsurpa; moltes de les integrants dʼaltres mitjans van acabar confluint en altres publicacions i altres sʼhan reformulat canviant formats i periodicitats, i tornen de nou, com Masala de Ciutat Vella.

Paral·lelament a la creació de butlletins associats als Centres Socials Okupats, també va aparèixer la branca barcelonina dʼIndymedia a internet, a finals de la dècada dels noranta. Internet ha estat i és un territori molt fèrtil per a la creació dels nostres mitjans i ha possibilitat, durant els últims anys, la creació de molts portals contra-informatius. Estem parlant de lʼAriet a la província de Girona, lʼApunt al Bages i al Berguedà, La Riuada al Prat de Llobregat, Xarxa Penedès, La Intervia a lʼEixample barceloní i, per descomptat, La Directa amb una projecció genèrica cap a tots els territoris de parla catalana. Aquest últim mitjà, tot i començar com a setmanal, amb el pas del temps esdevé un quinzenal i un diari en línia. Malgrat les diferències i el grau de consolidació diferent que hi ha entre aquests projectes comunicatius, tots tenen en comú el fet dʼactuar com a altaveus —que no pas portaveus— dels moviments socials antagonistes dels seus territoris, de contra-informar de manera crítica defugint del «pamfletarisme» i prioritzant el rigor —que no pas «lʼobjectivitat»—. Parlem dʼuna manera de fer periodisme que, des de fa una dècada, es va perfilant a Barcelona des de La Directa, però també al Diagonal, hereu del Molotov a Madrid.

En lʼàmbit intern, tots els mitjans esmentats al paràgraf anterior, més o menys, reflecteixen en el seu si la pluralitat ideològica que hi ha dins els moviments socials antagonistes. Solen regir-se seguint principis dʼautogestió i practiquen lʼhoritzontalitat. No pot ser dʼuna altra manera, en nodrir-se de persones provinents dels mateixos moviments des dʼon sʼarrelen aquests mitjans.

La presència constant i relativament forta dels moviments socials a la ciutat de Barcelona facilita la creació de guetos monocromàtics on poder vegetar en la puresa i no tenir cap mena de necessitat de conviure amb altres que no siguin «de les nostres». Aquests mitjans són una bona trinxera on compartir espai, treball i aprenentatge conjunt amb companyes dʼaltres famílies anticapitalistes i tot un antídot contra el sectarisme. Que aquesta convivència està exempta de dificultats? Doncs no, però poques coses resulten fàcils en la construcció de moviments que siguin capaços dʼencarar-se al sistema. Un problema més greu suposa la precarietat en la qual viuen submergits aquests mitjans i que fa molt difícil combinar el ritme frenètic que marca lʼactualitat amb lʼabsència de mitjans materials als col·lectius dedicats a la comunicació basats en el compromís, el sacrifici i la militància de les persones que el formen. Una militància i compromís que representa la força i la feblesa dels nostres mitjans. Som capaços de qüestionar amb èxit les «versions oficials» que marca el poder, però ens sembla impossible trencar amb la precarietat estructural en la qual viuen els col·lectius dedicats a la contra-informació i les persones que els nodreixen.

Sense oblidar les publicacions més específiques de debat i dʼanàlisi llibertari i autònom, hem de recolzar les publicacions de contra-informació i fer-les nostres en el millor sentit de la paraula. No ens ha de fer por compartir i impulsar aquests espais, tot el contrari. Lʼexperiència i aprenentatge que podem obtenir en el si dʼaquests mitjans és un element que ens ajudarà a organitzar-nos en altres àmbits. El manteniment i creixement dʼaquests mitjans, sempre que tingui darrere la base dels moviments socials més combatius, és i serà una mostra de la nostra força.