Versión en castellano
«Tornem als carrers!» Aquest és el mantra que torna a emergir des de cada cop més llocs i que augmenta en intensitat després dels darrers capítols dʼun «procés» de dubtosos resultats a Catalunya, de les primeres reals i contradictòries «noves polítiques» municipals, de la certesa que «lʼassalt als cels» podemita sʼhaurà dʼesperar si és que en queda alguna cosa dʼaquí a uns mesos, de les esperpèntiques i tràgiques humiliacions syrizianes o lʼagudització totalitarista que recorre Europa, des dels carrers de París a les fronteres assassines del Mediterrani.
Aquesta tornada al carrer, des del nostre punt de vista, no és tan senzilla com restaurar les pràctiques on ens trobàvem fa uns anys, com si només calgués despertar a la realitat després dʼun malson dissenyat per les elits universitàries. No. Creiem que aquesta «tornada» ha de ser un salt endavant i, sobretot, un salt en profunditat.
Dʼuna banda, cal intensificar la potència creativa pel que fa al discurs i lʼimaginari; si el joc parlamentari no ens durà a la revolució social, és hora dʼimpugnar no només lʼestratègia sinó també el marc discursiu, lʼanàlisi en què es recolza i les perspectives de «canvi» que projecta. Mirar més enllà i més endins. Més enllà de la reivindicació dʼun estat del benestar que no tornarà, qüestionant obertament la propietat privada i el treball assalariat. Més endins en la nostra realitat quotidiana, abordant eixos com lʼautonomia, la comunitat i els feminismes de manera radical, traslladant el centre de la política de forma efectiva i pràctica. La vida al complet ha de canviar però no ho farà mitjançant cap procés constituent estatal sinó mitjançat la recomposició de les nostres vides des de lʼautocrítica col·lectiva permanent.
Dʼaltra banda, durant aquests darrers mesos, la pulsió organitzativa ha seguit donant els seus lents però valuosos fruits; cadascuna segons els seus criteris i prioritats hem anat trobant i creant espais on fer-nos més fortes: sindicats laborals i de barri, grups feministes i dʼafinitat, oficines dʼhabitatge, ateneus i cooperatives, federacions, organitzacions polítiques… un desig dʼavançar en la lluita comuna, encarnada en una versàtil amalgama de formes, cap de les quals és autosuficient. És hora de veure com aquestes es transformen en eines potents sent capaces dʼestablir estratègies comunes i multiplicant el seu abast.
Estratègies comunes per objectius compartits. El primer, i sense el qual estem condemnades a la derrota des del minut zero, és fer front col·lectivament a lʼonada repressiva que, cop a cop, va calant entre les que lluiten, des de les que vam aguditzar el caràcter anticapitalista de les darreres vagues generals fins al moviment anarquista, passant per les activistes de la PAH i les manteres, totes afrontem amenaces, judicis, penes i multes. És imprescindible convertir aquests atacs en noves oportunitats per reconèixer-nos, teixir llaços solidaris encara més forts i esmolar les nostres eines comunicatives.
Ens trobem als carrers.
