A casa nostra, el debat polític gira entorn la problemàtica nacional, en detriment de l’eix social. Una gran part dels partidaris de la independència de Catalunya ho són per raons econòmiques; volen que tor-ni la societat del benestar. Mentrestant, l’anticapitalisme post-15M s’ho mira amb ulls d’incredulitat, crea candidatures electorals o, per contra, intenta articular un moviment potent, que tingui capacitat per incidir en la societat per tal de transformar-la des de baix.

Sigui quin sigui l’escenari futur, nosaltres, a hores d’ara, no tenim molta capacitat de reacció. Durant els darrers anys de crua realitat capitalista, hem perdut força el temps i no hem sabut assentar ni generalitzar un procés de creació d’estructures d’autodefensa, autogestió i organització popular; tampoc hem sigut capaços d’elaborar un full de ruta a mig-llarg termini que posi les nostres posicions a la palestra pública. No hem pogut crear una gran comunitat de resistència.

Venim d’uns anys molt durs, en què el consumisme capitalista, el benestar a canvi d’hipotecar-nos el futur i l’hedonisme més vil liquidaren gran part de les miserables bases que aguantaven des de les dècades de 1980 i 1990. Dècades en què la descentralització i la informalitat polítiques es van confondre amb desorganització i irresponsabilitat. I així ens ha anat.

Però creiem que el problema ve de més lluny: la nostra pròpia historiografia ens condemna des dels anys trenta del segle passat. Les armes, la Guerra Civil, els combatents del front, les imatges romàntiques de milicianes i els idolatrats Solidarios, encapçalats per les figures de Durruti, Ascaso i García Oliver, són l’herència més visible que ens van deixar els nostres.

Avui encara patim d’un excés de referencialitat i de passió antiestratègica per la via insurreccional, per la via de la lluita violenta, com si aquesta fos realment la lluita. Volem anar a la guerra quan encara no tenim ni un soldat, quan encara no tenim res a defensar… Bé, potser aquesta afirmació és exagerada, perquè sí que tenim quelcom a defensar. Però, a vegades, ens conformem amb tan poc…

Comparem, per un segon, la quantitat de llibres i textos històrics sobre el front, la guerra i els personatges que la van dur a terme respecte al nombre d’obres que ens expliquen la feina dels militants de base, els quals, dia rere dia, organitzaven, coordinaven i feien créixer les estructures d’autodefensa proletària que van fer possible anar a la guerra, fer la revolució i gairebé guanyar-la.

Doncs sembla que és la nostra pròpia idiosincràsia, encara avui, cridar a la guerra i a la insurrecció quan no hem cavat ni la primera trinxera per defensar-nos de l’atac constant dels amos del món.

És temps de crear i consolidar projectes i estructures de defensa; és temps de sindicats renovats i útils com a eina de lluita dels treballadors, més enllà del «xiringuito» propi. És temps de treball cooperatiu, que assagi la gestió i l’abastiment necessaris per a la societat futura. És temps d’espais de formació i de discussió. És hora d’aprendre a organitzar-se per a prendre decisions horitzontalment i col·lectiva; és hora d’aprendre els uns dels altres, de compartir experiències i de superar-nos dia a dia. És hora d’aprendre a comunicar, de posseir uns mitjans propis que garanteixin una informació lliure i de qualitat. És hora de crear contrapoder, d’apropar l’horitzó revolucionari, tan lluny avui dia, de demostrar que es pot viure sense capitalisme ni Estat, aquí i ara.

És l’hora de fer una crida, una crida a la reactivació d’un projecte seriós, autònom i llibertari, fora de les institucions podrides de la democràcia parlamentària i del capitalisme amb rostre humà. És l’hora de crear un moviment sòlid i amb perspectiva de futur, que pugui fer trontollar les bases d’aquest sistema obsolet. ··